ENTREGA DE PREMIS
El dilluns 22 d’abril va tenir lloc l’entrega de premis del 1r Concurs Literari de Contes Breus del Cardener!
L’esdeveniment va ser dirigit pel Miquel Sànchez, professor del Taller d’Escriptura Creativa del Casal i membre de la organització del Concurs, qui també va fer de secretari del jurat i va exercir de mestre de ceremònies durant l’entrega de premis. L’acte es va iniciar amb la presentació dels membres del jurat. Tot seguit es van anunciar els guanyadors i es van llegir els textos premiats. La jornada va finalitzar amb brindis i un pica-pica, una bona excusa per gaudir de la companyia i la conversa entre les persones participants.
Membres del jurat
El jurat va ser compopsat per:
- Anna Agustí: Anterior professora del taller d’Escriptura Creativa del Casal, professora de secundària i escriptora.
- Sergi Valdivieso: Periodista gracienc i col·laborador del taller d’Escriptura Creativa.
- Anna Robles: Membre de la Junta Gestora del Casal, sòcia de l’Associació Ciberdona, i participant del Club de Lectura del Casal.
Textos premiats
- PRIMER PREMI: Per Oscar Sánchez García, amb pseudònim Maufrigneuse, pel conte “Somnis Gasosos”.
- SEGON PREMI: Per Ramon González Reverter, amb preudònim David de Mataró, pel conte “L’escriptor sorrut”.
- TERCER PREMI: Per Montse Milian Massana, amb pseudònim Menta, pel conte “Un conte”.
A continuació podeu llegir els textos premiats:
1r PREMI – SOMNIS GASOSOS, d’Oscar Sánchez García
Terpsícore, la musa dansaire, somiava dins un embolcall de mil·lennis; ella es veia a si mateixa en una habitació, sota l´evanescent llum d’unes espelmes enceses amb suau alè. El seu combustible estava format per la inesgotable pols dels estels que viatgen entre la foscor.
Les cortines eren de procedència etèria i gasosa; el seu vestit estava fet a partir del mateix fluid incorpori, compost d’inabastables materials extrets de la perenne fàbrica de l’èter.
I es va aixecar, encara en un moviment perpetu, mentre una deliciosa música de les esferes brunzia a les seves oïdes, com si fos una espècie de vals còsmic.
Els violins murmuraven, nostàlgics, al mig del silenci de l´eternitat; l’orquestra es trobava en un fossat invisible i la suprema mà que la dirigia era poc inclinada a mostrar les seves evolucions.
Ella continuava surant en un oceà infinit, amb els peus girant; el terra era un abisme insondable, com l´abismal misteri que rodeja l´existència amb una capa impenetrable.
En un instant, un tènue parpelleig va fer trontollar el seu miratge immemorial i, al mig de la seva lassitud, es va fixar en una nota que ressonava al buit com la sentència d´un oracle.
I el seu contingut va arribar fins a ella en un fugaç llampec, veient la llum entre tenebres; i, amb una paciència que provenia de la profunditat dels segles, va llegir el següent:
“D’aquest ball et despertaràs sense recordar res en absolut, ja que està escrit amb lletres immaculades d’oblit”.
2n PREMI – L’ESCRIPTOR SORRUT, de Ramon González Reverter
Un ordinador portàtil sobre una taula atrotinada connectat a una impressora atapeïda de folis blancs, la solitud com eterna companya d’aventures i el desfici de voler plasmar per escrit tot allò que et ronda pel magí són les eines bàsiques de l’escriptor. Amb tan escarransides armes, la batalla està perduda d’entrada. Però el lletraferit sorrut troba plaer en aquesta tasca feixuga. Mai està satisfet de l’obra i la revisa una i altra vegada fent esmenes. Somia redactar amb una prosa acurada i seductora que porta anys polint. Voldria tenir ensinistrades les paraules perquè se li acostessin amansides i es deixessin fer manyagues per crear un conte rodó, perfecte. Aleshores se’l miraria cofoi per la feina ben feta i feliçment acabada. De fet, cal haver sentit el vertigen davant un full en blanc, cal haver sentit la frustració de llençar un fotimer de pàgines esborrallades a la paperera, cal haver sentit el neguit d’estar fet un manyoc de nervis per culpa d’unes neurones exprimides fins a la sacietat, i de tant en tant notar el pessic de la inspiració, capritxosa i fugissera que t’estimula a escriure quatre ratlles o l’inexplicable afany d’ordir històries que facin les delícies dels lectors. Només qui ha experimentat aquesta esbojarrada fal·lera ho sap.
3r PREMI – UN CONTE, de Montse Milian Massana
—Vine, Martona! —L’àvia em va agafar a coll i va seure amb mi davant de la llar foc— T’explicaré un conte. —Em va embolicar amb una manta que feia olor de llenya; encara no havia après que la roba fumada a la llar fa pudor.
Era a casa seva perquè estava malalta i la mare, com sempre, havia de treballar. L’àvia no ha sigut mai una dona amorosa però aquells dies ho va intentar. Un conte! No sabia si somiava, perquè no me n’havia explicat mai cap. Em somreia i m’acariciava amb aquella mà rasposa que em feia pessigolles, però no podia riure: la febre m’havia emboirat.
—T’explicaré un conte —va repetir.
El foc cremava viu, tal com m’agradava. Hi érem tan a prop que em semblava que ens torraríem com el pa. Tanta escalfor em feia aclucar els ulls. No volia adormir-me perquè volia escoltar el conte. Un tronc va caure de la pila i un munt d’estrelletes màgiques van espurnejar dins la llar de foc. No podia veure la cara de l’àvia: les estrelletes havien omplert l’habitació. Bressolada pel seu conte em vaig adormir.