CONEIX ELS PREMIATS DE LA 2a EDICIÓ DEL CONCURS LITERARI DE CONTES BREUS

“S’ho havia proposat feia temps i avui començaria, ja havia esgotat totes les excuses que se li havien acudit i ara no tenia més remei que ser conseqüent. Sempre havia estat una dona responsable, que  quan adquiria un compromís complia la seva paraula, era una persona amb principis, una persona “de fiar” com es deia abans, però ara això la superava, l’exasperava, no podia suportar la idea d’haver-ho de fer. Temps enrere s’havia compromès en varies ocasions i feia veure que ho havia intentat, però sabent que no tindria temps material per fer-ho i que així quedaria justificada la seva falta, o sigui fent trampa! Mentre caminava anava rumiant arguments, s’anava dient a si mateixa que hi ha persones que ho necessiten per sentir-se bé però ella no era d’aquestes, podia viure perfectament i ben feliç sense fer-ho, ¿perquè tothom s’entestava en dir-li el contrari? Tant havien insistit que al final l’havien  convençuda. Qui es el guapo o la guapa que conscientment deixa de fer una cosa que li garanteix una vida futura plena de salut, força i vitalitat?. Els valents, els valents deixen de fer-ho, els valents corren el risc d’anar a contracorrent i confien en les seves pròpies intuïcions i desitjos, els valents no tenen por de dir al mon sencer que no pensen anar al gimnàs tres cops per setmana perquè no ho suporten, no els agrada, ho troben avorrit i fins i tot perillós!. -“Hola, benvinguda!  Es el teu primer dia oi?”  La Joana amb prou feines va somriure a l’entrenador, mentre pensava que ella en realitat no havia estat mai prou valenta!”

La Mercè va guanyar un diploma i un guardó.

“Guillem contemplava, meravellat, la posició insinuant i captivadora de la noia; l’envoltava un auri mantell que contrastava amb la seva pell, que tenia una certa qualitat brunyida; -la seva cabellera pèl-roja era com un gloriós capvespre-; els llavis, entreoberts, convidaven a multitud de petons apassionats i tota la seva recaragolada figura era l’epítom de l’exuberància. El seu nom era Dànae.
Tenia al seu voltant un sedós vel que era encara més encisador que el que amaga, a les críptiques portes del misteri, el rostre hieràtic d´Isis.
-Segur que somiava amb llunyans mons, més enllà de la nostra comprensió-.
De l´eteri tapís s´obrien infinitat d’ulls que li observaven fixament, la qual cosa provocava, en la seva ànima, tan insondable encanteri que no podia fugir d´ell.
Finalment, fent un gran esforç de voluntat, va poder posar en marxa de nou els seus adormits sentits d´un llit hipnòtic, rodejat de plomes sedants com cants de sirena.
Encara havia de recórrer més sales del Leopold Museum de Viena i admirar la resta d´obres exposades de Gustav Klimt, màxim representant de la Secessió.
Després de l’or immortal dels valsos d´Strauss, es trobava l´argent exuberant de l´època modernista, la qual ens ha llegat incomparables obres d’art. Llavors va continuar el seu recorregut d´ensomni, com si travessés l’oníric pont -platejat i daurat a parts iguals-, d’una era irrepetible.“

L’Oscar va guanyar un diploma, un guardó i un xec valorat en 25 € per la llibreria Atzavara.

“Estic cansat, sento el pes de la responsabilitat de la tribu damunt meu. Passejant pel bosc, entropesso amb un una cosa estranya, m’ajupo, palpo amb les meves mans perquè la bona vista ja no m’acompanya i reconec al Nuc. Un ofec amb un crit de dolor surt de la meva gola. – Nuc, Nuc, Nuc! El sacsejo li dono coces, però el meu net és mort.- Alço les mans tosques, juro que em venjaré, encara que sigui l’últim que faré. Té una orella arrancada d’una mossegada i al punt mitjà del cor una fletxa clavada.

Retorna al poblat i reuneix a tota la seva progènie, surten fora de la cabana els uns i els altres d’una cova propera. En comunicar la notícia, tots absolutament llencen crits de dolor. Mac el patriarca, avi i mestre artesà d’estris de pedra per la cacera, organitza la recollida del cadàver i el porten a la cabana per tal d’extreure la fletxa entaforada i poder saber qui l’havia confeccionat amb les seves mans.  Uhu, mare d’en Nuc i filla d’en Mac, s’acosta al cadàver i l’examina detingudament i aconsegueix treure la punta sanguinolenta clavada al cor. Ensenya al seu pare la punxa de sageta que ha matat al seu fill!

– Pare, aquí hi ha el senyal, tu la reconeixes? Ell sempre ho feia així. Abatut i contret assenteix amb el cap. Immediatament, es presenten a la seva cabana i busquen el trofeu i tristament troben l’orella d’en Nuc que penja d’un fil. El germà del Nuc sabia que era el preferit de l’avi i que ocuparia en poc temps el lideratge de la parentela, l’havia d’eliminar.

La casta es van reunir i sense jutjar van executar. Es va produir una cacera amb un únic resultat matar al culpable i arrancar-li les dues orelles que el seu avi penjaria a la cova. El pas següent va ser, fer una pintura funerària d’aquest fet a la paret de la cova.“

La Mercè va guanyar un diploma, un guardó i un xec valorat en 50 € per la llibreria Atzavara.